HOMENATGE AL MESTRE QUENEAU

Que gran i que polièdric, el podrit!

Fa uns anys vam escriure amb l'amic Casanovas una especial paròdia dels Exercicis d'estil del geni francès. Mentre no hi hagi editor, el recull es pot llegir aquí. Bon appétit!

EXEMPLE

Ell no volia ser un heroi. D'aquí l'amnèsia feliç en què havia viscut. No s'hi val, a canviar els desitjos de la gent, carai! 

Sembla que a tots els efectes l'intern número 3521/31 és un heroi civil per alguna cosa que, diuen, va fer deu anys enrere. Ell, però, no se'n recorda. Els especialistes creuen que un cop al cap (gangues de l'heroïcitat) li va provocar l'amnèsia feliç en què va viure fins fa quinze dies. Malgrat tot, el país deu anar escàs de referents ètics, perquè no paren d'empipar-lo amb entrevistes per als diaris i sessions de fotos inacabables. Han retrobat la família i els amics que tant havien lamentat la seva desaparició. I ara, d'aquí cinc minuts, la confirmació mediàtica. El xou del vespre. A l'intern no li agrada dur trajo ni afaitar-se. "Sempre ha sigut una mica tabalot", confirma cofoia la seva àvia en una retransmissió. "Són minuts preciosíssims de prime time", assevera el seu advocat i amic de l'ànima mentre li presenta un contracte milionari perquè el signi. "És un llibre amb les teves memòries. Serà la bomba. Aquí, a sota de la lletra petita." Hi ha res més? L'intern no sap que li han concertat, en rigorós directe, el retrobament amb la seva parella i les filles adolescents. Al camerino, algú del seguici apaga el monitor i l'intern no pot sentir com el presentador més carismàtic de la televisió nostrada crea el clima propici per a la seva entrada. "El tenim ben a prop, no només dels nostres cors, sinó físicament. Us l'hem dut perquè ens ensenyi el millor d'ell mateix." I l'intern, mentrestant, darrere del decorat, aprofitant una badada general, es descorda els pantalons, s'abaixa els calçotets i calcula les passes necessàries per irrompre de cul amb la cadència de la Marxa de pompa i circumstància número 1 d'Elgar.

EMMA

Proverbials, les manies del mostatxut.

Per sort, Emma Bovary pot venjar-se del galanet de pa sucat amb oli que tant mal li faria...ni que sigui en una ficció filla de la ficció concebuda pel mestre Flaubert.

Després de cedir al setge del seductor de províncies, Emma es va lliurar als excessos. En les fuetades, en el vessar de cera calenta, en els membres posseïts per una passió inèdita, l'homenet anava descobrint alguna cosa inconcreta però sinistra. De normal, el paper d'adúltera efusiva i finalment satisfeta tenia com a correlat un monòleg trist per part d'ell, que anticipava el retorn de tot plegat allà on era. Tanmateix, el seductor, malgrat el bagatge i la falta evident d'escrúpols, no va gosar demanar-li on havia experimentat les antítesis de l'amor i del dolor físics. D'aquí que passés sense adonar-se'n de l'entusiasme a la por: Emma l'estava anul·lant, ell que sempre s'havia vantat al cafè del domini absolut que exercia sobre les seves amants. Com si li llegís el pensament, cada cop que l'homenet volia precipitar la ruptura, Emma planificava fins al detall l'atrezzo, la coreografia i el desenllaç dels seus encontres. Merda, així no anava la història, protestava sordament l'homenet.

LES CONSEQÜÈNCIES DE L’OPTIMISME

El regustet del vermut amb les olives.

El senyor Javier Cifuentes ho ignora, però té tots els números per dinyar-la enmig dels peixets del moll. Serà aquesta tarda, quan s'obrin els fanals. Amb els peus captius en un bloc de ciment, segons el tòpic cinematogràfic obliga. Acaba de llegir al diari que la previsió meteorològica és favorable. Per què no, es pregunta l'infeliç, una passejada d'aquelles que et reconcilien amb el món? Per què no culminar-la amb un vermutet i unes olivetes en una bruta taverna portuària? Només se n'acaba de convèncer després de la lectura de l'horòscop: finalment s'obren noves perspectives per als Balança. Però compte amb la humitat! Cifuentes embogeix d'entusiasme, s'abalança cap a l'armari i recupera puerilment la gavardina de les passejades imprevistes. Amb tot, ha passat per alt una nota d’agència: li acaben de retirar la protecció policial (discreta però efectiva) per la imminència del veredicte. Maleïdes retallades!

UNA TASSA BUIDA

Total, per no prendre res, no cal escarrassar-s'hi.

Sou dels qui arriben sempre puntuals a les cites? Mai, mai no heu tingut la sensació que potser no era a aquella hora? O en aquell lloc? Jo sí.

Havíem quedat per a una hora abans i, malgrat tot, estava segura que no vindria. M'adormia: el silenci de la cafeteria i la semipenombra en què es bellugaven el cambrer i els dos o tres clients que hi havien irromput per marxar de seguida convidaven a deixar-se anar. Davant la tassa buida em vaig dir moltes vegades que novament estava perdent el temps. Però jo volia esperar, també en silenci, una explicació, un gest amorós per atenuar el mal que covo a dins. Fullejaria sense rumb fix l'agenda. Ell apareixeria per fi, panteixant, esfondrant amb un somriure fins a la darrera defensa que jo hagués pogut erigir.

Que m'estimes, Robert? Què et costa quedar bé de tant en tant? Parlaríem, o potser el deixaria explicar-se amb els seus gestos excessius. I tot per acabar dient On vols que anem: a casa teva o a la meva? Però ja estaria decidit, perquè m'ensenyaria les claus del seu apartament, i jo m'hi deixaria dur, fascinada pel reclam màgic del clauer que vam compartir.

Em faig fàstic, Robert, perquè em vaig jurar que no hi tornaria a caure, mai més. Un cop al cotxe la ràdio ompliria els nostres silencis. Jo comprovaria, sense voler recrear-m'hi, el llit desfet amb l'escalfor d'una altra, un ordre diferent al quarto de bany.

Després vindria la confessió: això no vol dir massa, nena, fa falta temps per tornar allà on érem, no ens equivoquéssim, etcètera. Un cigarret, com manen els cànons.

Estic segura que no vindrà. Entre altres coses perquè l'he citat en un altre cafè. Volia haver-li dit que me'n vaig, però així no caldrà.

SÓC EL TEU PRÍNCEP BLAU, PERÒ ETS DALTÒNICA, DE PACO CABALLERO I MIKI ESPARBÉ (I MAR GUIXÉ)

Plató no en va parlar mai, sembla, de l'amor platònic, el tema al voltant del qual gira aquesta novel·la gràfica. (Per cert, què costa dir tebeo, còmic?) Convenientment embolcallada sota quilos de llistes, vocabulari modernet, do's and don'ts, palles mentals diverses...tenim una història d'allò més senzilla. Obligat a refer-se després d'una ruptura, el sofert protagonista endega una metamorfosi tan patètica per a ell com hilarant i sorprenent per als qui la presencien (presenciem). Objectiu? Conquerir la noia dels seus somnis adolescents...a la vora de la trentena. Però el tòpic vol que A estimi B, però B no n'estigui al cas, sinó que sospiri per C...I així, fins que el guionista vol. El resultat desperta alguna rialla i moltes complicitats i es fa agradable de...Llegir? Veure? Presenciar? Un encert que hi hagi una pàgina web associada, així com la presència de continguts relacionats a les xarxes socials. Per la frescor, per l'enginy i per la indubtable cura posada en el llenguatge i en el disseny. Esperem, només, que a partir d'ara aquests recursos no esdevinguin conditio sine qua non per donar-se a conèixer. Perquè un (bon) gag, repetit, es posa malament a l'estómac i provoca ressaca.

ESPAÑISTÁN: ESTE PAÍS SE VA A LA MIERDA, D'ALEIX SALÓ

Deixarem de banda la imposició d'etiquetes (novel·la gràfica, historieta, esperpent?) tot excusant l'exabrupte del títol, perquè al pa pa ... i no cal dir res més

Amb tot , si el jove Saló, a qui per generació li tocaria oscil·lar entre nini i indignat (que ràpidament que envelleixen alguns termes), no hagués dibuixat aquest Españistán, algú hauria d'haver fet en el seu lloc .

El regne que respon a aquest nom gaudeix del millor sistema educatiu d'Àfrica, i el tret que l’individualitza , i aquí és on fa mal, és la proliferació d'hipoteques creixents que es nodreixen de sous minvants. I qui en són els súbdits? Notable i injust contrast entre "enginyers pàries" i "chonis líders d'opinió" .

Saló explica, valent-se d' un dit intel·ligent al qual no li tremola el pols a l'hora de furgar dins la nafra, un periple iniciàtic. Un cani a qui la crisi vigent ha despertat en un món real més dur que Matrix. El seu buga tuneao no li serveix per menjar. Mentre espera que el desnonin per impagament de la hipoteca, s'aliena o s'alimenta mirant la pantalla de plasma animada amb porqueries monocordes que responen a les sigles TDT. No obstant això, en comptes d’acoquinar-se i esperar a veure com vénen dades, decideix desempallegar-se de la seva condemna semicentenària i plantar cara, "donant lloc a un relat ple de tòpics, renecs i faltes d'ortografia " .

Reconèixer els pecats atàvics d'aquest tinglado és divertidíssim a estones. No obstant això, un cop s’esvaneix la riallada, queda el pòsit desesperançat del sarcasme. Cal llegir el relat per cremar l'excés de pes de la incertesa. Per què, per què hem passat de cop de VIPS a mindundis? I encara més: llegint el llibre, com en les benintencionades maratons televisives, serem conscients de contra què lluitem, tal vegada, de contra qui.

Es podria formular més alt , però sense aquest puntet de mala llet, no seria el mateix .