dimecres, 28 de maig del 2014

MISÈRIES PÒSTUMES

Ningú no dubta que els “negres” pateixen explotació per part dels escriptors a qui cobreixen les espatlles. Permetem ara que una mena de justícia poètica exerceixi la llei del talió: mesura en la revenja.

El negre va rebre l'encàrrec amb la fredor de sempre. Feia anys que treballava per al mateix autor, prou conegut i gens prolífic. Aquell cop es tractava d'una biografia. El negre va necessitar que li lletregessin el nom del personatge. L'autor va suggerir un parell d'idees i alguna indicació sobre l'estil. Després va anunciar un termini improrrogable.

Una biografia necessita versemblança, rigor i absència de lirisme. No servien, doncs, les receptes d'anteriors encàrrecs. La dificultat, imprevista per l'autor, és més gran si el biografiat és un personatge obscur del període més obscur de la història nacional. ¿Però per què aquest individu amorf, sense trets ni petja? va demanar el negre. Una dèria d'intel·lectuals de pa sucat amb oli: així és com volen llevar les teranyines del panorama cultural vigent, va ser la resposta irada de l'autor.

El negre va anar desvetllant un odi animal envers el seu explotador. A mesura que recollia, organitzava, recollia materials, van sorgir més preguntes. Per què no puc signar llibres per Sant Jordi? Per què no em conviden als actes acadèmics, si la veu és la meva? Per què ell pot buscar la inspiració als tròpics i jo no em moc d'aquesta cadira deforme?

Un vespre va revelar a la mare anciana la rancúnia que sentia. El negre vivia amb ella i una filla adolescent. La muller havia abandonat la casa quan ell va deixar una feina estable per la quimera de ser escriptor. Moriràs sol, idiota, va ser la seva profecia al dors d'una factura. Ho vas triar tu, fill, i hem de menjar, va ser la rèplica de la vella.

Una matinada, cansat de la pròpia retòrica, que era la de l'autor, va decidir abocar la ira estèril damunt del biografiat. Havia llegit en el suplement de cultura del diari que els intel·lectuals estaven creant un clima fictici d'enfrontament. N'hi havia que afirmaven que el biografiat era una figura colossal, injustament desconeguda per la menudesa de la pàtria en què li havia tocat viure. Calia de totes totes dedicar-li una biografia que li fes justícia. Tanmateix, no eren pocs els qui creien que el personatge era l'eco gris d'una època del mateix color d'un país massa capficat a mirar-se el melic. Dedicar-hi qualsevol esforç, per minso que fos, era una solemne pèrdua de temps.

Vist això, el negre va optar pel compromís impossible entre totes dues postures. Hauria de ser imaginatiu, profús, dúctil i rigorós alhora. I sobretot aconseguir que el resultat fos convincent i digne de qui signaria. Tant era si amb prou feines servia per pagar unes poques factures.

L'encàrrec es va allargar molt més enllà del termini imposat. L'autor es va indignar pel mal que això inflingia en la seva imatge, de tal manera que va influir perquè el deixessin sense traduccions ni ressenyes de llibres. La mare va morir en silenci, i mentre el negre escrivia submergit en un personatge insípid i estèril, a l'habitació del costat, la filla es va lliurar a la impudícia.

El negre va acabar l'obra en un sanatori. Envellit i malalt, l'autor no en va reconèixer la veu quan li anunciava a cobrament revertit la fi de tot plegat.

Nou-cents fulls de diversos formats i colors, amb una lletra que reflectia l'aniquilació progressiva de la mà que havia traçat una vida impossible. Una carpeta a punt d'esclatar. L'autor es va contenir les llàgrimes d'admiració envers l'obra enllestida i no es va veure amb cor de rectificar-hi ni una coma.

Però el biografiat havia deixat d'interessar: era tan mort com abans que el recuperessin. Els seus reinvindicadors, apartats del circ mediàtic, havien après a malviure fent de negres. Cap editor no va mostrar l'entusiasme que l'autor creia encomanadís. Finalment aquest, que allotjava a casa el negre, va sufragar la publicació.

El negre va embogir definitivament la vetlla de la sortida al mercat. Els crítics es van apressar a esmicolar l'obra amb avidesa, d'ofici. La majoria eren aliens a polèmiques passades i no hi tenien cap prejudici. 

En una entrevista concedida al suplement de llibres d'un diari estatal, l'autor va afirmar, amb la gravetat que s'adeia al moment: 

-Feia temps que guardava un silenci meditatiu, i he estat criticat per això. Que si falta d'idees, esgotament creador, mera impotència…Tanmateix, aquest llibre endega una nova etapa dins de la meva obra.

La sentència va ser unànime. Dues paraules: misèria pòstuma. Qui havia escrit aquella estupidesa monumental i buida havia volgut autoimmolar-se, sense honor, des que hi va posar el primer punt.

dimarts, 27 de maig del 2014

TIETA

Com parlen, de vegades, els gestos, i de quina manera ens traeixen, els podrits, fent-nos quedar en evidència. Ah...però és a mi a qui parles? Eh?

Un vespre, quan tenia uns deu o dotze anys, vaig sentir a la tele que, segons un tal Freud, hi ha una part de veritat en cada mentida que diem.Quan va arribar el pare li vaig demanar que m'expliqués què volia dir exactament aquella frase. Mai no oblidaré el retret en la seva mirada ni el to amb què em va assegurar que ja ho esbrinaria quan em fes gran. "Aquesta és una de les coses que aprens quan et fas gran", va reblar des del lavabo mentre es rentava les mans. Jo vaig esperar de bades que me'n fes la llista. No recordo ara si va ser aquell estiu o el següent que vam passar les vacances a pagès, a casa dels tiets. Un vespre, mentre la mare ajudava son germà a preparar el sopar, el pare va baixar amb la tieta a buscar una ampolla de vi al celler. En tornar, ella anava repetint el gest de planxar-se la faldilla amb les mans, sense saber on deixar caure la mirada, fins que va trobar els meus ulls. El pare es va escurar la gola i mentre llevava el tap, va afirmar desmenjadament que si expliqués el que els havia passat allà baix, pensaríem que diu mentida. Jo vaig afegir seriós que hi ha una part de veritat en cada mentida. El pare em va mirar fixament, la mare va fitar el pare i l'oncle la tieta. No vaig tornar en aquell poble fins que vaig haver acabat l'institut. Els tiets ja no vivien junts. Els pares s'havien separat feia temps. La tieta tenia una botiga de queviures. Quan em va veure entrar no va dir res, només s'anava planxant la faldilla amb les mans, mirant a un costat i l'altre, sense gosar buscar aquest cop la meva mirada. 

diumenge, 25 de maig del 2014

META...QUÈ?

I després es queixa que les noies passin d'ell, amb aquest posat. La clenxa al mig ja no es porta, collons. Segur que el teu estilista t'odia i et vol enfonsar.

Un meu amic es diu Gregor S i és comercial de betes-i-fils. També ven alguns sostenidors. Ara tot just li agafa per canviar. Jo ja li havia dit que per aquí no anàvem bé, però ell, vinga...Vaja, ara qualsevol li recorda que la feina mal feta no té futur...

El meu millor amic s'ha tornat un escarabat de mentre vint i trenta quilos. Potser sigui culpa meva, de tant d'insistir-li que havia de canviar tant sí com no. Ja n'hi havia prou d'anar pel món amb aquell posat seu! Per què deixar-se trepitjar per tothom? Quan li vaig obrir la porta aquest matí el primer que m'ha passat pel cap és que ara el maltractaran encara més: la correcció política no protegeix de moment els qui es transformen d'un dia per l'altre en escarabat. Em consola pensar que ara no el trepitjaran: ben mirat, faria fàstic. A mi també me'n fa, tant que ja no el considero el meu millor amic. 

dijous, 22 de maig del 2014

PANDORA


S'ha de ser burro, caram!

Quan us deien, de petits, que no s'havia de posar els ditets dins de l'endoll, en fèieu cas? Jo no. Aquesta desobediència èpica l'he mantinguda fins a l'actualitat, amb l'orgull de qui sap que l'ha ben cagada. Això explica moltes coses. Ara us deixo, que se m'ha girat feina. Teniu un cigarret?

En un atac de clarividència, el personatge mitològic (una dona) es va guardar prou d'obrir la caixa que li havien confiat. Sense pensar-s'ho dos cops va cedir-la al seu promès. Poc importa que el relat ortodox ni el mencioni. "Sobretot sobretot", va haver de contenir el riure, "ni et passi pel cap d'obrir-la". "No pateixis, estimada" va respondre, sembla, el noiet. No en tenia ni idea, de l'abast de la catàstrofe que estava a punt de provocar, i encara menys de la quantitat de comentaris sexistes que se'n derivarien.

dilluns, 19 de maig del 2014

FILOSOFIA



Quan trenques amb algú s'obren ple d'alternatives. El consum d'alcohol compulsiu. La queixa infinita. El recuperar noms oblidats de l'agenda. Tatuar-se de manera ben visible al front: torno a ser al mercat. Uau, què fer? Sort que els grans pensadors, com en altres àmbits, hi tenen la resposta definitiva.

Acabem de partir peres amb la Sílvia Maria. Ha estat ella. O potser jo. Em consola pensar que ja fa més de dues hores. També que començo a dubtar que ens estiméssim. O que l'hagués conegut. I si en realitat no hi ha ningú que correspongui a les seves dades? El més definitiu, però, és la sensació de no haver bescanviat paraules i carícies amb ningú. Això em farà sentir collonudament. Més endavant, per això.

diumenge, 11 de maig del 2014

GAIREBÉ SETANTA


Quan ens arribi el declivi de la senectud, ja cal que ens calcem. Se n'ha anat a fer punyetes l'ideal de la placidesa de viatges amb l'IMSERSO amb orquestres tronades i cafè amb gotes. De nitroglicerina? D'ansiolítics? Oblidem els carajillos que hem anhelat des que teníem ús de raó. Ens espera una vellesa ascètica. La culpa és nostra per haver respirat per damunt de les nostres responsabilitats. O d'haver-nos cregut imbecil·litats com aquesta.
Hi ha iaios que els tenen molt ben posats. Potser és el que toca. Potser serà veritat allò que no és país per a vells.

Tinc seixanta-nou anys i estic podrit de pasta. Treballo en allò que se sol anomenar "altes finances" i hi tinc el collons pelats, a fer "enginyeria comptable". Les meves oficines ocupen tot el pis 24 d'aquest edifici tan guapo. Quan la dona em va deixar, vaig estar a punt d'engegar-ho tot a cagar. Per sort hi ha la Katryn. Té 24 anyets i només fa que banyar-se. Les seves tetes, siliconades en la justa mesura, són una mica guenyes, vull dir que els mugrons miren cadascun a un punt cardinal. Quan surt de l'aigua triga molta estona a assecar-se, i a més, ho fa amb una tovallola esquifida, perquè es pugui apreciar millor el contrast entre allò que està sec i el que encara falta. Aquells dos ganàpies que hi ha a la vora de la piscina l'estan escanejant. Un no sé qui cony és. L'altre, el del paquet exagerat, és el meu nét, en Cristian. El molt fill de puta va dient que li agrada més aquesta àvia que la d'abans. Mentrestant jo m'he de prendre un bíter sense alcohol amb la meva filla, la mare del noi, que sí que està vestida i que tot i anar farcida d'ansiolítics, es fot els whiskys que el metge em prohibeix. Ma filla m'està explicant no sé què del cabronàs del Julià, el seu ex, i jo no me l'escolto, perquè veig com la Katryn s'acosta al Cristian i li està palpant els abdominals. Els nois empassen saliva i al meu nét les cames li fan figa quan la iaieta li puja a cavallet. Les tetes guenyes impacten contra l'esquena del xaval, feliç i sobrepassat, perquè no es creu el que li passa. I el mànec li toca el melic, quina enveja. La guarra li diu alguna cosa a l'orella. M'agradaria tallar tanta mariconada, però no puc, amb la cama enguixada, i la meva filla que s'encaparra perquè parli pel mòbil amb el macarra del seu ex, que m'assegura que té uns terrenys per requalificar que m'anirien de putíssima mare. L'únic que se m'acut és cridar "Cristian, el papa vol parlar amb tu", tirar-me un pet dels que deixa nicotina, que és una llicència pròpia de la vellesa, i fer-me l'adormit. I amb la Katryn, ja en parlarem, si hi haurà festa o no.

Però no puc negar-li. Si em demana que convidi el bo i millor de la ciutat, qui sóc jo per no fer-ho? M'ha costat un ou i el rovell de l'altre muntar-ho, però se me'n refot. El meu gendre em passarà uns contactes i el que surti per un costat entrarà multiplicat per l'altre. No se m'aixeca, amb pastilletes o sense, però segueixo donant pel cul a mig país. Els politiquets mengen a les meves mans, i els artistes em llepen la sola de les sabates. El que em toca la pera és que el meu nét s'estigui repassant la seva nova àvia sota la pèrgola i que la gent aplaudeixi amb entusiasme, passant dels músics, de la gent guapa i del halar com de la merda. No puc dir-li res a la meva filla, que va pet des de les tres de la tarda. Sort del Julià, que li ha cardat al nano totes les hòsties que li faltaven per créixer com cal, i que segur que acabarà la feina com jo ja no puc. I qui vulgui espectacle, els divendres de matinada, al canal de pagament, collons. 

diumenge, 4 de maig del 2014

ELS MARS DEL CARIB, DE SERGI PONS

No sóc donat a l'elogi immotivat, ni a la crítica destroyer. El temps m'ha ensenyat a estalviar bilis i futurs mals rotllos amb un silenci eloqüent, quan convé. Però no serà així amb Els mars...L'òpera prima de Pons tal vegada no sigui un referent ètic (realment calen?), però és fàcil de llegir i hilarant a estones. El lector haurà de patir les mirades de commiseració dels altres si, enganxat a la novel·la, opta per llegir-la al transport públic. També és fàcil de reconèixer-hi referents, per allò que les històries són bones si algú les ha escrit abans (Bukowski, Trainspotting). I en el protagonista, nihilista, drogota, filòsof a la seva manera, qui més qui menys s'hi trobarà reflectit en un moment donat de la seva trajectòria vital. Feia molt de temps que no subratllava fragments de novel·les: crec que des de la facultat, al segle passat. Collons, per fi una novel·la ben escrita sense cap missatge transcendent, malgrat el pelegrinatge a Montserrat de les darreres pàgines!
Per cert, quan sigui gran no vull ser com en Blai (m'agafa molta mandra de ser hooligan a temps parcial i tastaolletes de les més diverses substàncies), però sí que em vindria de gust tenir l'ofici d'en Pons.