dijous, 10 de juliol del 2014

HOMENATGE AL MESTRE QUENEAU

Que gran i que polièdric, el podrit!


Fa uns anys vam escriure amb l'amic Casanovas una especial paròdia dels Exercicis d'estil del geni francès. Mentre no hi hagi editor, el recull es pot llegir aquí. Bon appétit!

diumenge, 6 de juliol del 2014

EXEMPLE

Baby Eroe Ombra del Presente!
Ell no volia ser un heroi. D'aquí l'amnèsia feliç en què havia viscut. No s'hi val, a canviar els desitjos de la gent, carai! 

Sembla que a tots els efectes l'intern número 3521/31 és un heroi civil per alguna cosa que, diuen, va fer deu anys enrere. Ell, però, no se'n recorda. Els especialistes creuen que un cop al cap (gangues de l'heroïcitat) li va provocar l'amnèsia feliç en què va viure fins fa quinze dies. Malgrat tot, el país deu anar escàs de referents ètics, perquè no paren d'empipar-lo amb entrevistes per als diaris i sessions de fotos inacabables. Han retrobat la família i els amics que tant havien lamentat la seva desaparició. I ara, d'aquí cinc minuts, la confirmació mediàtica. El xou del vespre. A l'intern no li agrada dur trajo ni afaitar-se. "Sempre ha sigut una mica tabalot", confirma cofoia la seva àvia en una retransmissió. "Són minuts preciosíssims de prime time", assevera el seu advocat i amic de l'ànima mentre li presenta un contracte milionari perquè el signi. "És un llibre amb les teves memòries. Serà la bomba. Aquí, a sota de la lletra petita." Hi ha res més? L'intern no sap que li han concertat, en rigorós directe, el retrobament amb la seva parella i les filles adolescents. Al camerino, algú del seguici apaga el monitor i l'intern no pot sentir com el presentador més carismàtic de la televisió nostrada crea el clima propici per a la seva entrada. "El tenim ben a prop, no només dels nostres cors, sinó físicament. Us l'hem dut perquè ens ensenyi el millor d'ell mateix." I l'intern, mentrestant, darrere del decorat, aprofitant una badada general, es descorda els pantalons, s'abaixa els calçotets i calcula les passes necessàries per irrompre de cul amb la cadència de la Marxa de pompa i circumstància número 1 d'Elgar.

divendres, 27 de juny del 2014

EMMA

Gustave Flaubert
Proverbials, les manies del mostatxut.
Per sort, Emma Bovary pot venjar-se del galanet de pa sucat amb oli que tant mal li faria...ni que sigui en una ficció filla de la ficció concebuda pel mestre Flaubert.

Després de cedir al setge del seductor de províncies, Emma es va lliurar als excessos. En les fuetades, en el vessar de cera calenta, en els membres posseïts per una passió inèdita, l'homenet anava descobrint alguna cosa inconcreta però sinistra. De normal, el paper d'adúltera efusiva i finalment satisfeta tenia com a correlat un monòleg trist per part d'ell, que anticipava el retorn de tot plegat allà on era. Tanmateix, el seductor, malgrat el bagatge i la falta evident d'escrúpols, no va gosar demanar-li on havia experimentat les antítesis de l'amor i del dolor físics. D'aquí que passés sense adonar-se'n de l'entusiasme a la por: Emma l'estava anul·lant, ell que sempre s'havia vantat al cafè del domini absolut que exercia sobre les seves amants. Com si li llegís el pensament, cada cop que l'homenet volia precipitar la ruptura, Emma planificava fins al detall l'atrezzo, la coreografia i el desenllaç dels seus encontres. Merda, així no anava la història, protestava sordament l'homenet.

dimarts, 24 de juny del 2014

LES CONSEQÜÈNCIES DE L’OPTIMISME

A typical day at the Marina, Coffs Harbour, Australia
El regustet del vermut amb les olives.


El senyor Javier Cifuentes ho ignora, però té tots els números per dinyar-la enmig dels peixets del moll. Serà aquesta tarda, quan s'obrin els fanals. Amb els peus captius en un bloc de ciment, segons el tòpic cinematogràfic obliga. Acaba de llegir al diari que la previsió meteorològica és favorable. Per què no, es pregunta l'infeliç, una passejada d'aquelles que et reconcilien amb el món? Per què no culminar-la amb un vermutet i unes olivetes en una bruta taverna portuària? Només se n'acaba de convèncer després de la lectura de l'horòscop: finalment s'obren noves perspectives per als Balança. Però compte amb la humitat! Cifuentes embogeix d'entusiasme, s'abalança cap a l'armari i recupera puerilment la gavardina de les passejades imprevistes. Amb tot, ha passat per alt una nota d’agència: li acaben de retirar la protecció policial (discreta però efectiva) per la imminència del veredicte. Maleïdes retallades!

divendres, 20 de juny del 2014

UNA TASSA BUIDA

Total, per no prendre res, no cal escarrassar-s'hi.

Sou dels qui arriben sempre puntuals a les cites? Mai, mai no heu tingut la sensació que potser no era a aquella hora? O en aquell lloc? Jo sí.


Havíem quedat per a una hora abans i, malgrat tot, estava segura que no vindria. M'adormia: el silenci de la cafeteria i la semipenombra en què es bellugaven el cambrer i els dos o tres clients que hi havien irromput per marxar de seguida convidaven a deixar-se anar. Davant la tassa buida em vaig dir moltes vegades que novament estava perdent el temps. Però jo volia esperar, també en silenci, una explicació, un gest amorós per atenuar el mal que covo a dins. Fullejaria sense rumb fix l'agenda. Ell apareixeria per fi, panteixant, esfondrant amb un somriure fins a la darrera defensa que jo hagués pogut erigir.


Que m'estimes, Robert? Què et costa quedar bé de tant en tant? Parlaríem, o potser el deixaria explicar-se amb els seus gestos excessius. I tot per acabar dient On vols que anem: a casa teva o a la meva? Però ja estaria decidit, perquè m'ensenyaria les claus del seu apartament, i jo m'hi deixaria dur, fascinada pel reclam màgic del clauer que vam compartir.

Em faig fàstic, Robert, perquè em vaig jurar que no hi tornaria a caure, mai més. Un cop al cotxe la ràdio ompliria els nostres silencis. Jo comprovaria, sense voler recrear-m'hi, el llit desfet amb l'escalfor d'una altra, un ordre diferent al quarto de bany.

Després vindria la confessió: això no vol dir massa, nena, fa falta temps per tornar allà on érem, no ens equivoquéssim, etcètera. Un cigarret, com manen els cànons.

Estic segura que no vindrà. Entre altres coses perquè l'he citat en un altre cafè. Volia haver-li dit que me'n vaig, però així no caldrà.

dilluns, 16 de juny del 2014

SÓC EL TEU PRÍNCEP BLAU, PERÒ ETS DALTÒNICA, DE PACO CABALLERO I MIKI ESPARBÉ (I MAR GUIXÉ)


Plató no en va parlar mai, sembla, de l'amor platònic, el tema al voltant del qual gira aquesta novel·la gràfica. (Per cert, què costa dir tebeo, còmic?) Convenientment embolcallada sota quilos de llistes, vocabulari modernet, do's and don'ts, palles mentals diverses...tenim una història d'allò més senzilla. Obligat a refer-se després d'una ruptura, el sofert protagonista endega una metamorfosi tan patètica per a ell com hilarant i sorprenent per als qui la presencien (presenciem). Objectiu? Conquerir la noia dels seus somnis adolescents...a la vora de la trentena. Però el tòpic vol que A estimi B, però B no n'estigui al cas, sinó que sospiri per C...I així, fins que el guionista vol. El resultat desperta alguna rialla i moltes complicitats i es fa agradable de...Llegir? Veure? Presenciar? Un encert que hi hagi una pàgina web associada, així com la presència de continguts relacionats a les xarxes socials. Per la frescor, per l'enginy i per la indubtable cura posada en el llenguatge i en el disseny. Esperem, només, que a partir d'ara aquests recursos no esdevinguin conditio sine qua non per donar-se a conèixer. Perquè un (bon) gag, repetit, es posa malament a l'estómac i provoca ressaca.

dijous, 5 de juny del 2014

ESPAÑISTÁN: ESTE PAÍS SE VA A LA MIERDA, D'ALEIX SALÓ

PAPIER TOILETTE Papier hygiénique gaufré blanc 2 plis 96 rouleaux
Deixarem de banda la imposició d'etiquetes (novel·la gràfica, historieta, esperpent?) tot excusant l'exabrupte del títol, perquè al pa pa ... i no cal dir res més

Amb tot , si el jove Saló, a qui per generació li tocaria oscil·lar entre nini i indignat (que ràpidament que envelleixen alguns termes), no hagués dibuixat aquest Españistán, algú hauria d'haver fet en el seu lloc .

El regne que respon a aquest nom gaudeix del millor sistema educatiu d'Àfrica, i el tret que l’individualitza , i aquí és on fa mal, és la proliferació d'hipoteques creixents que es nodreixen de sous minvants. I qui en són els súbdits? Notable i injust contrast entre "enginyers pàries" i "chonis líders d'opinió" .

Saló explica, valent-se d' un dit intel·ligent al qual no li tremola el pols a l'hora de furgar dins la nafra, un periple iniciàtic. Un cani a qui la crisi vigent ha despertat en un món real més dur que Matrix. El seu buga tuneao no li serveix per menjar. Mentre espera que el desnonin per impagament de la hipoteca, s'aliena o s'alimenta mirant la pantalla de plasma animada amb porqueries monocordes que responen a les sigles TDT. No obstant això, en comptes d’acoquinar-se i esperar a veure com vénen dades, decideix desempallegar-se de la seva condemna semicentenària i plantar cara, "donant lloc a un relat ple de tòpics, renecs i faltes d'ortografia " .

Reconèixer els pecats atàvics d'aquest tinglado és divertidíssim a estones. No obstant això, un cop s’esvaneix la riallada, queda el pòsit desesperançat del sarcasme. Cal llegir el relat per cremar l'excés de pes de la incertesa. Per què, per què hem passat de cop de VIPS a mindundis? I encara més: llegint el llibre, com en les benintencionades maratons televisives, serem conscients de contra què lluitem, tal vegada, de contra qui.


Es podria formular més alt , però sense aquest puntet de mala llet, no seria el mateix .

dimecres, 4 de juny del 2014

JO NO HE ESTAT


Tampoc no calen, segons quins afectes.

Hem d'anar en compte, sobretot amb els qui es diuen igual que nosaltres. Que ja sabem què passa, que després tot són excuses i dir que no és cosa meva, sinó de l'altre. Tant de bo em digués Hermenegild. O Romuald. O alguna cosa encara més cacofònica. Qualsevol nom m'estaria bé. Afegint-hi un cognom únic, rotund, és clar.

Em dic Josep K i sempre he estat un ciutadà modèlic. Ja sabeu: conservar sempre les formes, vestir de manera adient, anar a votar "sí" als referèndums...Sí, un sobri i devot complidor de les obligacions veïnals, socials i humanes.


La meva imatge començà a soscavar-se sense remei quan un altre Josep K, que no era jo, va endegar un seguit d'accions indecoroses reivindicant el nom comú. Tot d'un plegat em començaren a retreure trucades obscenes a senyoretes que admirava en secret i cartes als diaris on es defensaven conductes intolerables.

Quan ja passava de taca d'oli vaig contractar els serveis d'una agència de detectius. Ras i curt, el que m'explicaren després de les investigacions pertinents és el següent. Existeix una conxorxa internacional d'homònims perversos. Per incorporar-s'hi cal demostrar l'existència d'un innocent del mateix nom que el sol·licitant. Després s'ha de presentar el projecte per a la campanya de desprestigi immediat i sistemàtic. Per ampliar l'abast de la conspiració hom fa circular taules d'equivalències antroponímiques. Així, algú anomenat Paco Campoviejo pot tenir un sòsies anglosaxó anomenat Frankie Oldfield. Davant de la meva incredulitat em lliuraren un informe detallat on es demostrava que el meu cosí de l'ànima Eratòstenes Pujol té un correlat que es vanta de la seva dipsomania i del seu onanisme.
I per què? fou la meva pregunta angoixada. Recomponent amb parsimònia la disposició de la bossa escrotal, el detectiu m'assegurà que La Confraria -així en diuen els iniciats-s'inspira en els principis carnavalescos. I que als seus membres no necessiten ni màscara ni dates especials per denigrar el proïsme. 

Aleshores, copsant l'horror que animava el pla, vaig adonar-me que l'objectiu final dels conspiradors era esfondrar les bases de la civilització occidental, encarnada per individus sense màcula, com ara servidor de vostès, i obrir pas a la degradació infamant, pretesament més divertida.

Jo no podia quedar-me de braços plegats. Vaig aconseguir trobar-me cara a cara amb l'Altre. Volia romandre decebut davant de la falta de classe, la buidor, la inconsistència del segon Josep K. Però això només va ser en un primer impuls.

M'he tenyit el cabell. He exercitat el meu cos al gimnàs fins al punt que les dones em requereixen lúbricament. Em guanyo les garrofes com a jugador de cartes professional. Tinc una Harley-Davidson i fumo camel sense filtre.

Per últim afegiré que estic --estem-ordint una campanya de desprestigi per a un ciutadà que té la desgràcia de dir-se Josep K, com nosaltres, i que no té ni punyetera idea del que l'espera.

dimecres, 28 de maig del 2014

MISÈRIES PÒSTUMES

Ningú no dubta que els “negres” pateixen explotació per part dels escriptors a qui cobreixen les espatlles. Permetem ara que una mena de justícia poètica exerceixi la llei del talió: mesura en la revenja.

El negre va rebre l'encàrrec amb la fredor de sempre. Feia anys que treballava per al mateix autor, prou conegut i gens prolífic. Aquell cop es tractava d'una biografia. El negre va necessitar que li lletregessin el nom del personatge. L'autor va suggerir un parell d'idees i alguna indicació sobre l'estil. Després va anunciar un termini improrrogable.

Una biografia necessita versemblança, rigor i absència de lirisme. No servien, doncs, les receptes d'anteriors encàrrecs. La dificultat, imprevista per l'autor, és més gran si el biografiat és un personatge obscur del període més obscur de la història nacional. ¿Però per què aquest individu amorf, sense trets ni petja? va demanar el negre. Una dèria d'intel·lectuals de pa sucat amb oli: així és com volen llevar les teranyines del panorama cultural vigent, va ser la resposta irada de l'autor.

El negre va anar desvetllant un odi animal envers el seu explotador. A mesura que recollia, organitzava, recollia materials, van sorgir més preguntes. Per què no puc signar llibres per Sant Jordi? Per què no em conviden als actes acadèmics, si la veu és la meva? Per què ell pot buscar la inspiració als tròpics i jo no em moc d'aquesta cadira deforme?

Un vespre va revelar a la mare anciana la rancúnia que sentia. El negre vivia amb ella i una filla adolescent. La muller havia abandonat la casa quan ell va deixar una feina estable per la quimera de ser escriptor. Moriràs sol, idiota, va ser la seva profecia al dors d'una factura. Ho vas triar tu, fill, i hem de menjar, va ser la rèplica de la vella.

Una matinada, cansat de la pròpia retòrica, que era la de l'autor, va decidir abocar la ira estèril damunt del biografiat. Havia llegit en el suplement de cultura del diari que els intel·lectuals estaven creant un clima fictici d'enfrontament. N'hi havia que afirmaven que el biografiat era una figura colossal, injustament desconeguda per la menudesa de la pàtria en què li havia tocat viure. Calia de totes totes dedicar-li una biografia que li fes justícia. Tanmateix, no eren pocs els qui creien que el personatge era l'eco gris d'una època del mateix color d'un país massa capficat a mirar-se el melic. Dedicar-hi qualsevol esforç, per minso que fos, era una solemne pèrdua de temps.

Vist això, el negre va optar pel compromís impossible entre totes dues postures. Hauria de ser imaginatiu, profús, dúctil i rigorós alhora. I sobretot aconseguir que el resultat fos convincent i digne de qui signaria. Tant era si amb prou feines servia per pagar unes poques factures.

L'encàrrec es va allargar molt més enllà del termini imposat. L'autor es va indignar pel mal que això inflingia en la seva imatge, de tal manera que va influir perquè el deixessin sense traduccions ni ressenyes de llibres. La mare va morir en silenci, i mentre el negre escrivia submergit en un personatge insípid i estèril, a l'habitació del costat, la filla es va lliurar a la impudícia.

El negre va acabar l'obra en un sanatori. Envellit i malalt, l'autor no en va reconèixer la veu quan li anunciava a cobrament revertit la fi de tot plegat.

Nou-cents fulls de diversos formats i colors, amb una lletra que reflectia l'aniquilació progressiva de la mà que havia traçat una vida impossible. Una carpeta a punt d'esclatar. L'autor es va contenir les llàgrimes d'admiració envers l'obra enllestida i no es va veure amb cor de rectificar-hi ni una coma.

Però el biografiat havia deixat d'interessar: era tan mort com abans que el recuperessin. Els seus reinvindicadors, apartats del circ mediàtic, havien après a malviure fent de negres. Cap editor no va mostrar l'entusiasme que l'autor creia encomanadís. Finalment aquest, que allotjava a casa el negre, va sufragar la publicació.

El negre va embogir definitivament la vetlla de la sortida al mercat. Els crítics es van apressar a esmicolar l'obra amb avidesa, d'ofici. La majoria eren aliens a polèmiques passades i no hi tenien cap prejudici. 

En una entrevista concedida al suplement de llibres d'un diari estatal, l'autor va afirmar, amb la gravetat que s'adeia al moment: 

-Feia temps que guardava un silenci meditatiu, i he estat criticat per això. Que si falta d'idees, esgotament creador, mera impotència…Tanmateix, aquest llibre endega una nova etapa dins de la meva obra.

La sentència va ser unànime. Dues paraules: misèria pòstuma. Qui havia escrit aquella estupidesa monumental i buida havia volgut autoimmolar-se, sense honor, des que hi va posar el primer punt.

dimarts, 27 de maig del 2014

TIETA

Com parlen, de vegades, els gestos, i de quina manera ens traeixen, els podrits, fent-nos quedar en evidència. Ah...però és a mi a qui parles? Eh?

Un vespre, quan tenia uns deu o dotze anys, vaig sentir a la tele que, segons un tal Freud, hi ha una part de veritat en cada mentida que diem.Quan va arribar el pare li vaig demanar que m'expliqués què volia dir exactament aquella frase. Mai no oblidaré el retret en la seva mirada ni el to amb què em va assegurar que ja ho esbrinaria quan em fes gran. "Aquesta és una de les coses que aprens quan et fas gran", va reblar des del lavabo mentre es rentava les mans. Jo vaig esperar de bades que me'n fes la llista. No recordo ara si va ser aquell estiu o el següent que vam passar les vacances a pagès, a casa dels tiets. Un vespre, mentre la mare ajudava son germà a preparar el sopar, el pare va baixar amb la tieta a buscar una ampolla de vi al celler. En tornar, ella anava repetint el gest de planxar-se la faldilla amb les mans, sense saber on deixar caure la mirada, fins que va trobar els meus ulls. El pare es va escurar la gola i mentre llevava el tap, va afirmar desmenjadament que si expliqués el que els havia passat allà baix, pensaríem que diu mentida. Jo vaig afegir seriós que hi ha una part de veritat en cada mentida. El pare em va mirar fixament, la mare va fitar el pare i l'oncle la tieta. No vaig tornar en aquell poble fins que vaig haver acabat l'institut. Els tiets ja no vivien junts. Els pares s'havien separat feia temps. La tieta tenia una botiga de queviures. Quan em va veure entrar no va dir res, només s'anava planxant la faldilla amb les mans, mirant a un costat i l'altre, sense gosar buscar aquest cop la meva mirada. 

diumenge, 25 de maig del 2014

META...QUÈ?

I després es queixa que les noies passin d'ell, amb aquest posat. La clenxa al mig ja no es porta, collons. Segur que el teu estilista t'odia i et vol enfonsar.

Un meu amic es diu Gregor S i és comercial de betes-i-fils. També ven alguns sostenidors. Ara tot just li agafa per canviar. Jo ja li havia dit que per aquí no anàvem bé, però ell, vinga...Vaja, ara qualsevol li recorda que la feina mal feta no té futur...

El meu millor amic s'ha tornat un escarabat de mentre vint i trenta quilos. Potser sigui culpa meva, de tant d'insistir-li que havia de canviar tant sí com no. Ja n'hi havia prou d'anar pel món amb aquell posat seu! Per què deixar-se trepitjar per tothom? Quan li vaig obrir la porta aquest matí el primer que m'ha passat pel cap és que ara el maltractaran encara més: la correcció política no protegeix de moment els qui es transformen d'un dia per l'altre en escarabat. Em consola pensar que ara no el trepitjaran: ben mirat, faria fàstic. A mi també me'n fa, tant que ja no el considero el meu millor amic. 

dijous, 22 de maig del 2014

PANDORA


S'ha de ser burro, caram!

Quan us deien, de petits, que no s'havia de posar els ditets dins de l'endoll, en fèieu cas? Jo no. Aquesta desobediència èpica l'he mantinguda fins a l'actualitat, amb l'orgull de qui sap que l'ha ben cagada. Això explica moltes coses. Ara us deixo, que se m'ha girat feina. Teniu un cigarret?

En un atac de clarividència, el personatge mitològic (una dona) es va guardar prou d'obrir la caixa que li havien confiat. Sense pensar-s'ho dos cops va cedir-la al seu promès. Poc importa que el relat ortodox ni el mencioni. "Sobretot sobretot", va haver de contenir el riure, "ni et passi pel cap d'obrir-la". "No pateixis, estimada" va respondre, sembla, el noiet. No en tenia ni idea, de l'abast de la catàstrofe que estava a punt de provocar, i encara menys de la quantitat de comentaris sexistes que se'n derivarien.

dilluns, 19 de maig del 2014

FILOSOFIA



Quan trenques amb algú s'obren ple d'alternatives. El consum d'alcohol compulsiu. La queixa infinita. El recuperar noms oblidats de l'agenda. Tatuar-se de manera ben visible al front: torno a ser al mercat. Uau, què fer? Sort que els grans pensadors, com en altres àmbits, hi tenen la resposta definitiva.

Acabem de partir peres amb la Sílvia Maria. Ha estat ella. O potser jo. Em consola pensar que ja fa més de dues hores. També que començo a dubtar que ens estiméssim. O que l'hagués conegut. I si en realitat no hi ha ningú que correspongui a les seves dades? El més definitiu, però, és la sensació de no haver bescanviat paraules i carícies amb ningú. Això em farà sentir collonudament. Més endavant, per això.

diumenge, 11 de maig del 2014

GAIREBÉ SETANTA


Quan ens arribi el declivi de la senectud, ja cal que ens calcem. Se n'ha anat a fer punyetes l'ideal de la placidesa de viatges amb l'IMSERSO amb orquestres tronades i cafè amb gotes. De nitroglicerina? D'ansiolítics? Oblidem els carajillos que hem anhelat des que teníem ús de raó. Ens espera una vellesa ascètica. La culpa és nostra per haver respirat per damunt de les nostres responsabilitats. O d'haver-nos cregut imbecil·litats com aquesta.
Hi ha iaios que els tenen molt ben posats. Potser és el que toca. Potser serà veritat allò que no és país per a vells.

Tinc seixanta-nou anys i estic podrit de pasta. Treballo en allò que se sol anomenar "altes finances" i hi tinc el collons pelats, a fer "enginyeria comptable". Les meves oficines ocupen tot el pis 24 d'aquest edifici tan guapo. Quan la dona em va deixar, vaig estar a punt d'engegar-ho tot a cagar. Per sort hi ha la Katryn. Té 24 anyets i només fa que banyar-se. Les seves tetes, siliconades en la justa mesura, són una mica guenyes, vull dir que els mugrons miren cadascun a un punt cardinal. Quan surt de l'aigua triga molta estona a assecar-se, i a més, ho fa amb una tovallola esquifida, perquè es pugui apreciar millor el contrast entre allò que està sec i el que encara falta. Aquells dos ganàpies que hi ha a la vora de la piscina l'estan escanejant. Un no sé qui cony és. L'altre, el del paquet exagerat, és el meu nét, en Cristian. El molt fill de puta va dient que li agrada més aquesta àvia que la d'abans. Mentrestant jo m'he de prendre un bíter sense alcohol amb la meva filla, la mare del noi, que sí que està vestida i que tot i anar farcida d'ansiolítics, es fot els whiskys que el metge em prohibeix. Ma filla m'està explicant no sé què del cabronàs del Julià, el seu ex, i jo no me l'escolto, perquè veig com la Katryn s'acosta al Cristian i li està palpant els abdominals. Els nois empassen saliva i al meu nét les cames li fan figa quan la iaieta li puja a cavallet. Les tetes guenyes impacten contra l'esquena del xaval, feliç i sobrepassat, perquè no es creu el que li passa. I el mànec li toca el melic, quina enveja. La guarra li diu alguna cosa a l'orella. M'agradaria tallar tanta mariconada, però no puc, amb la cama enguixada, i la meva filla que s'encaparra perquè parli pel mòbil amb el macarra del seu ex, que m'assegura que té uns terrenys per requalificar que m'anirien de putíssima mare. L'únic que se m'acut és cridar "Cristian, el papa vol parlar amb tu", tirar-me un pet dels que deixa nicotina, que és una llicència pròpia de la vellesa, i fer-me l'adormit. I amb la Katryn, ja en parlarem, si hi haurà festa o no.

Però no puc negar-li. Si em demana que convidi el bo i millor de la ciutat, qui sóc jo per no fer-ho? M'ha costat un ou i el rovell de l'altre muntar-ho, però se me'n refot. El meu gendre em passarà uns contactes i el que surti per un costat entrarà multiplicat per l'altre. No se m'aixeca, amb pastilletes o sense, però segueixo donant pel cul a mig país. Els politiquets mengen a les meves mans, i els artistes em llepen la sola de les sabates. El que em toca la pera és que el meu nét s'estigui repassant la seva nova àvia sota la pèrgola i que la gent aplaudeixi amb entusiasme, passant dels músics, de la gent guapa i del halar com de la merda. No puc dir-li res a la meva filla, que va pet des de les tres de la tarda. Sort del Julià, que li ha cardat al nano totes les hòsties que li faltaven per créixer com cal, i que segur que acabarà la feina com jo ja no puc. I qui vulgui espectacle, els divendres de matinada, al canal de pagament, collons. 

diumenge, 4 de maig del 2014

ELS MARS DEL CARIB, DE SERGI PONS

No sóc donat a l'elogi immotivat, ni a la crítica destroyer. El temps m'ha ensenyat a estalviar bilis i futurs mals rotllos amb un silenci eloqüent, quan convé. Però no serà així amb Els mars...L'òpera prima de Pons tal vegada no sigui un referent ètic (realment calen?), però és fàcil de llegir i hilarant a estones. El lector haurà de patir les mirades de commiseració dels altres si, enganxat a la novel·la, opta per llegir-la al transport públic. També és fàcil de reconèixer-hi referents, per allò que les històries són bones si algú les ha escrit abans (Bukowski, Trainspotting). I en el protagonista, nihilista, drogota, filòsof a la seva manera, qui més qui menys s'hi trobarà reflectit en un moment donat de la seva trajectòria vital. Feia molt de temps que no subratllava fragments de novel·les: crec que des de la facultat, al segle passat. Collons, per fi una novel·la ben escrita sense cap missatge transcendent, malgrat el pelegrinatge a Montserrat de les darreres pàgines!
Per cert, quan sigui gran no vull ser com en Blai (m'agafa molta mandra de ser hooligan a temps parcial i tastaolletes de les més diverses substàncies), però sí que em vindria de gust tenir l'ofici d'en Pons.