diumenge, 23 de març del 2014

EXERCICIS D'ESTIL, DE RAYMOND QUENEAU


El stylos era el punxó amb què els escolars de l'Antiguitat clàssica s'ensinistraven en l'escriptura. 
D' humil estri d'aprenentatge va passar a referir-se al tret que individualitza un escriptor: per això es parla d'estil Proust, estil Borges, estil Monzó, etcètera .

Entre totes dues accepcions del terme hi ha un abisme i Queneau el franqueja 99 vegades, potser amb les mans a les butxaques i xiulant un vals musette. El doctor (per allò de docte) Queneau repeteix una anècdota bàsica (però no low cost) tres vegades trenta-tres vegades. En cadascuna d'elles creiem estar davant un autor diferent: llatinitzant o postmodern, de barriada o decadent, prosaic o líric, racional o sonat, però sovint hilarant. Ja pot riure-se'n vostè de les personalitats múltiples: Queneau n'assumeix , santa bogeria , més de les que vós i jo podríem imaginar després de buidar, pap avall, una ampolla de pastis .

I per tirar-li més llenya al foc, atreviu-vos a jugar al joc de les diferències: no hi ha dues traduccions que s'assemblin. Maleïts traductors! Poliedrisme pur i dur com a antídot davant el pensament únic, els autors d'una sola frase i els actors d'una sola ganyota.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada