Tal vegada la llibertat ens faci desgraciats. Però els cretins que cridaven ¡Vivan las caenas! reclamant el retorn de Ferran VII haurien merescut alguna cosa més que una escopinada damunt la seva closca pelada.
Robert Johnson, ho diu la llegenda, va aprendre a tocar la guitarra gràcies a un paio amb barbeta que se li va aparèixer en una cruïlla. Bé que s'ho devia cobrar, posem per cas, a canvi de l'ànima. Però si en Johnson hagués mort cirròtic quaranta anys més tard al seu porxo miserable, encara ballaríem al so de l'infame acordió. Eeecs!
Ara que ho hem deixat amb la Cris puc fer el que em vingui de gust. No hi ha res com aquesta sensació de llibertat, que consisteix bàsicament a acumular porqueria per tots els racons del que havia estat casa nostra. Amb el pas dels dies també he descobert com és de meravellós viure sense horaris ni concessions a l'estètica o la lògica.
Doncs no, és mentida. Fa dies que no és divertit deixar-se créixer la barba, adonar-se cada cinc segons que de debò se n'ha anat, mirar la pantalleta del conteStador per veure que no ha trucat ni tan sols quan he anat al súper.
M'he dutxat per avorriment més que no pas per higiene: d'alguna manera penso que la brutícia forma una capa que em protegeix del dolor. Menjar entrepans de pa de motllo, fullejar revistes, posar la tele, mirar el correu electrònic i fumar són les etapes necessàries dels meus dies i nits, tot i que de vegades en canvio l'ordre i la freqüència. Tot plegat són excuses dilatòries per no poder passar pàgina. Un dia és igual al següent i no m'agrada.
Hi ha un missatge al contestador. En Manu, que avui fa anys. Em proposa que sortim a sopar. I després de cacera, afegeix parlant en cursiva, si això és possible. Com abans de, me'n recordo ? Esclar que me'n recordo, no fa pas tant. Que li truqui, que no accepta un no, que ja prou de fotre el pena, etcètera.
Si la Cris fos amb mi acceptaria. Ella entenia que estar junts volia dir de vegades exactament el contrari. Sovint era jo mateix qui li encarregava la pizza a domicili i li llogava una comedieta absurda per endolcir l'espera. Tot plegat per trobar-me-la adormida al sofà davant de la pantalla oblidada. Per descomptat que la cacera amb en Manu havia quedat en un safari ocular d'èxit assegurat, perquè jo sabia del cert que només dormiria amb la Cris.
Si ara accepto sortir amb en Manu la certesa s'haurà esvaït abans de començar. Insistirà a passejar-me per racons que només ell coneix, amb tot de ties espectaculars i simpatiquíssimes. Jo duré tota la nit un cartell al front que diu ei, m'acaben d'abandonar, mereixo que em compadiu o que directament em foteu una puntada al cul. Estic convençut que al restaurant coincidirem amb dues noies que seuran a la taula del costat. Què t'hi jugues que són lesbianes? proclamarà en Manu amb naturalitat mentre m'omple la copa. I la rosseta prendrà la iniciativa de marcar amb saliva un rastre efímer damunt del coll de l'amiga, que ens mirarà divertida i desafiant. Compartirem postres i cava amb elles i com a bons heterosexuals la nit acabarà segons un guió preestablert. Llastima que de matinada ens atraquin, que a l'endemà em llevi amb el gland irritat i que en Manu em deixi un missatge injuriós al contestador.
Però si no li torno la trucada, què m'espera? Una vetllada grisa de debat transcendent al canal 33 i una sopa de sobre. La nostàlgia em farà recuperar l'àlbum de fotos que la Cris s'ha descuidat. Quines presses per passar pàgina! I jo, per ofegar els plors, posaré música. Me cuesta tanto olvidarte sonarà tòpicament un cop i un altre fins que la bruixa de la veïna truqui per retreure-m'ho. No és perquè sigui tard, és que a ella també l'acaba d'abandonar el nòvio. Segur que se'ns escaparà una mirada tendra espontània i incontrolable i acabarem al llit. Plorarem junts de felicitat. El dubte serà si ella s'instal·larà a casa o si jo al seu pis. Riurem abans de jugar-nos-ho a cara o creu. Fos en negre. Fi.
Doncs no. Ni truco a en Manu ni em quedo a casa: hi ha mil matisos de gris. Opto per fugir cap endavant. Sona el telèfon: és en Manu, que no sap que avui no sucarà ni s'enfadarà amb mi. M'afaito, em dutxo, em vesteixo, em perfumo mentre de fons hi ha el murmuri dels seus arguments que apel·len a la dignitat. Decididament me l'empasso, la dignitat, compro un pom de flors ostentós, vorejant el ridícul, i vaig a pidolar una estoneta d'atenció a la Cris. Sé del cert, però, que no és a ca l'amiga que l'havia acollit després de separar-nos, perquè acaba de conèixer un noi meravellós, ho han tingut molt clar des de bon principi i se n'han anat a viure a l'altra punta del país.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada