divendres, 27 de juny del 2014

EMMA

Gustave Flaubert
Proverbials, les manies del mostatxut.
Per sort, Emma Bovary pot venjar-se del galanet de pa sucat amb oli que tant mal li faria...ni que sigui en una ficció filla de la ficció concebuda pel mestre Flaubert.

Després de cedir al setge del seductor de províncies, Emma es va lliurar als excessos. En les fuetades, en el vessar de cera calenta, en els membres posseïts per una passió inèdita, l'homenet anava descobrint alguna cosa inconcreta però sinistra. De normal, el paper d'adúltera efusiva i finalment satisfeta tenia com a correlat un monòleg trist per part d'ell, que anticipava el retorn de tot plegat allà on era. Tanmateix, el seductor, malgrat el bagatge i la falta evident d'escrúpols, no va gosar demanar-li on havia experimentat les antítesis de l'amor i del dolor físics. D'aquí que passés sense adonar-se'n de l'entusiasme a la por: Emma l'estava anul·lant, ell que sempre s'havia vantat al cafè del domini absolut que exercia sobre les seves amants. Com si li llegís el pensament, cada cop que l'homenet volia precipitar la ruptura, Emma planificava fins al detall l'atrezzo, la coreografia i el desenllaç dels seus encontres. Merda, així no anava la història, protestava sordament l'homenet.

dimarts, 24 de juny del 2014

LES CONSEQÜÈNCIES DE L’OPTIMISME

A typical day at the Marina, Coffs Harbour, Australia
El regustet del vermut amb les olives.


El senyor Javier Cifuentes ho ignora, però té tots els números per dinyar-la enmig dels peixets del moll. Serà aquesta tarda, quan s'obrin els fanals. Amb els peus captius en un bloc de ciment, segons el tòpic cinematogràfic obliga. Acaba de llegir al diari que la previsió meteorològica és favorable. Per què no, es pregunta l'infeliç, una passejada d'aquelles que et reconcilien amb el món? Per què no culminar-la amb un vermutet i unes olivetes en una bruta taverna portuària? Només se n'acaba de convèncer després de la lectura de l'horòscop: finalment s'obren noves perspectives per als Balança. Però compte amb la humitat! Cifuentes embogeix d'entusiasme, s'abalança cap a l'armari i recupera puerilment la gavardina de les passejades imprevistes. Amb tot, ha passat per alt una nota d’agència: li acaben de retirar la protecció policial (discreta però efectiva) per la imminència del veredicte. Maleïdes retallades!

divendres, 20 de juny del 2014

UNA TASSA BUIDA

Total, per no prendre res, no cal escarrassar-s'hi.

Sou dels qui arriben sempre puntuals a les cites? Mai, mai no heu tingut la sensació que potser no era a aquella hora? O en aquell lloc? Jo sí.


Havíem quedat per a una hora abans i, malgrat tot, estava segura que no vindria. M'adormia: el silenci de la cafeteria i la semipenombra en què es bellugaven el cambrer i els dos o tres clients que hi havien irromput per marxar de seguida convidaven a deixar-se anar. Davant la tassa buida em vaig dir moltes vegades que novament estava perdent el temps. Però jo volia esperar, també en silenci, una explicació, un gest amorós per atenuar el mal que covo a dins. Fullejaria sense rumb fix l'agenda. Ell apareixeria per fi, panteixant, esfondrant amb un somriure fins a la darrera defensa que jo hagués pogut erigir.


Que m'estimes, Robert? Què et costa quedar bé de tant en tant? Parlaríem, o potser el deixaria explicar-se amb els seus gestos excessius. I tot per acabar dient On vols que anem: a casa teva o a la meva? Però ja estaria decidit, perquè m'ensenyaria les claus del seu apartament, i jo m'hi deixaria dur, fascinada pel reclam màgic del clauer que vam compartir.

Em faig fàstic, Robert, perquè em vaig jurar que no hi tornaria a caure, mai més. Un cop al cotxe la ràdio ompliria els nostres silencis. Jo comprovaria, sense voler recrear-m'hi, el llit desfet amb l'escalfor d'una altra, un ordre diferent al quarto de bany.

Després vindria la confessió: això no vol dir massa, nena, fa falta temps per tornar allà on érem, no ens equivoquéssim, etcètera. Un cigarret, com manen els cànons.

Estic segura que no vindrà. Entre altres coses perquè l'he citat en un altre cafè. Volia haver-li dit que me'n vaig, però així no caldrà.

dilluns, 16 de juny del 2014

SÓC EL TEU PRÍNCEP BLAU, PERÒ ETS DALTÒNICA, DE PACO CABALLERO I MIKI ESPARBÉ (I MAR GUIXÉ)


Plató no en va parlar mai, sembla, de l'amor platònic, el tema al voltant del qual gira aquesta novel·la gràfica. (Per cert, què costa dir tebeo, còmic?) Convenientment embolcallada sota quilos de llistes, vocabulari modernet, do's and don'ts, palles mentals diverses...tenim una història d'allò més senzilla. Obligat a refer-se després d'una ruptura, el sofert protagonista endega una metamorfosi tan patètica per a ell com hilarant i sorprenent per als qui la presencien (presenciem). Objectiu? Conquerir la noia dels seus somnis adolescents...a la vora de la trentena. Però el tòpic vol que A estimi B, però B no n'estigui al cas, sinó que sospiri per C...I així, fins que el guionista vol. El resultat desperta alguna rialla i moltes complicitats i es fa agradable de...Llegir? Veure? Presenciar? Un encert que hi hagi una pàgina web associada, així com la presència de continguts relacionats a les xarxes socials. Per la frescor, per l'enginy i per la indubtable cura posada en el llenguatge i en el disseny. Esperem, només, que a partir d'ara aquests recursos no esdevinguin conditio sine qua non per donar-se a conèixer. Perquè un (bon) gag, repetit, es posa malament a l'estómac i provoca ressaca.

dijous, 5 de juny del 2014

ESPAÑISTÁN: ESTE PAÍS SE VA A LA MIERDA, D'ALEIX SALÓ

PAPIER TOILETTE Papier hygiénique gaufré blanc 2 plis 96 rouleaux
Deixarem de banda la imposició d'etiquetes (novel·la gràfica, historieta, esperpent?) tot excusant l'exabrupte del títol, perquè al pa pa ... i no cal dir res més

Amb tot , si el jove Saló, a qui per generació li tocaria oscil·lar entre nini i indignat (que ràpidament que envelleixen alguns termes), no hagués dibuixat aquest Españistán, algú hauria d'haver fet en el seu lloc .

El regne que respon a aquest nom gaudeix del millor sistema educatiu d'Àfrica, i el tret que l’individualitza , i aquí és on fa mal, és la proliferació d'hipoteques creixents que es nodreixen de sous minvants. I qui en són els súbdits? Notable i injust contrast entre "enginyers pàries" i "chonis líders d'opinió" .

Saló explica, valent-se d' un dit intel·ligent al qual no li tremola el pols a l'hora de furgar dins la nafra, un periple iniciàtic. Un cani a qui la crisi vigent ha despertat en un món real més dur que Matrix. El seu buga tuneao no li serveix per menjar. Mentre espera que el desnonin per impagament de la hipoteca, s'aliena o s'alimenta mirant la pantalla de plasma animada amb porqueries monocordes que responen a les sigles TDT. No obstant això, en comptes d’acoquinar-se i esperar a veure com vénen dades, decideix desempallegar-se de la seva condemna semicentenària i plantar cara, "donant lloc a un relat ple de tòpics, renecs i faltes d'ortografia " .

Reconèixer els pecats atàvics d'aquest tinglado és divertidíssim a estones. No obstant això, un cop s’esvaneix la riallada, queda el pòsit desesperançat del sarcasme. Cal llegir el relat per cremar l'excés de pes de la incertesa. Per què, per què hem passat de cop de VIPS a mindundis? I encara més: llegint el llibre, com en les benintencionades maratons televisives, serem conscients de contra què lluitem, tal vegada, de contra qui.


Es podria formular més alt , però sense aquest puntet de mala llet, no seria el mateix .

dimecres, 4 de juny del 2014

JO NO HE ESTAT


Tampoc no calen, segons quins afectes.

Hem d'anar en compte, sobretot amb els qui es diuen igual que nosaltres. Que ja sabem què passa, que després tot són excuses i dir que no és cosa meva, sinó de l'altre. Tant de bo em digués Hermenegild. O Romuald. O alguna cosa encara més cacofònica. Qualsevol nom m'estaria bé. Afegint-hi un cognom únic, rotund, és clar.

Em dic Josep K i sempre he estat un ciutadà modèlic. Ja sabeu: conservar sempre les formes, vestir de manera adient, anar a votar "sí" als referèndums...Sí, un sobri i devot complidor de les obligacions veïnals, socials i humanes.


La meva imatge començà a soscavar-se sense remei quan un altre Josep K, que no era jo, va endegar un seguit d'accions indecoroses reivindicant el nom comú. Tot d'un plegat em començaren a retreure trucades obscenes a senyoretes que admirava en secret i cartes als diaris on es defensaven conductes intolerables.

Quan ja passava de taca d'oli vaig contractar els serveis d'una agència de detectius. Ras i curt, el que m'explicaren després de les investigacions pertinents és el següent. Existeix una conxorxa internacional d'homònims perversos. Per incorporar-s'hi cal demostrar l'existència d'un innocent del mateix nom que el sol·licitant. Després s'ha de presentar el projecte per a la campanya de desprestigi immediat i sistemàtic. Per ampliar l'abast de la conspiració hom fa circular taules d'equivalències antroponímiques. Així, algú anomenat Paco Campoviejo pot tenir un sòsies anglosaxó anomenat Frankie Oldfield. Davant de la meva incredulitat em lliuraren un informe detallat on es demostrava que el meu cosí de l'ànima Eratòstenes Pujol té un correlat que es vanta de la seva dipsomania i del seu onanisme.
I per què? fou la meva pregunta angoixada. Recomponent amb parsimònia la disposició de la bossa escrotal, el detectiu m'assegurà que La Confraria -així en diuen els iniciats-s'inspira en els principis carnavalescos. I que als seus membres no necessiten ni màscara ni dates especials per denigrar el proïsme. 

Aleshores, copsant l'horror que animava el pla, vaig adonar-me que l'objectiu final dels conspiradors era esfondrar les bases de la civilització occidental, encarnada per individus sense màcula, com ara servidor de vostès, i obrir pas a la degradació infamant, pretesament més divertida.

Jo no podia quedar-me de braços plegats. Vaig aconseguir trobar-me cara a cara amb l'Altre. Volia romandre decebut davant de la falta de classe, la buidor, la inconsistència del segon Josep K. Però això només va ser en un primer impuls.

M'he tenyit el cabell. He exercitat el meu cos al gimnàs fins al punt que les dones em requereixen lúbricament. Em guanyo les garrofes com a jugador de cartes professional. Tinc una Harley-Davidson i fumo camel sense filtre.

Per últim afegiré que estic --estem-ordint una campanya de desprestigi per a un ciutadà que té la desgràcia de dir-se Josep K, com nosaltres, i que no té ni punyetera idea del que l'espera.