diumenge, 13 d’abril del 2014

SENY


File:Blue candles on birthday cake.jpg
Que fàcil que és criticar la joventut hedonista que només pensa a passar-s'ho bé. Que fàcil i que simplista. Per sort sempre hi haurà emprenedors tossuts capaços de tirar del carro. Encara que els adults, en la nostra deixadesa abúlica, ens neguem a assumir responsabilitats.

Des que vaig fer els divuit vaig haver d'assumir resignat que els pares no deixarien mai d'avergonyir-me. Damunt del llit havien dipositat la xupa de cuir que havia somiat abans de l'esclat hormonal de la primera adolescència. El pare va irrompre a l'habitació i repetint voilà a tort i a dret em mostrava com li quedava la que s'havia comprat per a ell. I també lluïa els tatuatges i els pírcings diversos amb què guarnia un cos avesat a dècades de gimnàs i àpats equilibrats. Espera quan vegis les tetes que s'ha posat la meva nòvia. Està més bona que la mare. A que mola? En comptes del pastís d'aniversari els pares es van encaparrar a compartir un peta de sis papers, pastilletes de colors i sensacions polièdriques i uns solquets de pólvores nasals. Va ser inútil al·legar que fins aleshores només havia tastat la cervesa. Òstia, tu, un pureta, repetien entre esclats de riure anàrquics i immotivats de politoxicòman. Que consti que tot això ho fem per tu, va aconseguir pronunciar el pare d'una tirada mentre el ficava al seu llit. Oi que no ens separarem mai, tío bueno? va demanar la mare davant la seva habitació, instants abans d'anar-se'n al llit amb qui creia que era el meu millor amic.


Malgrat tot vaig aconseguir salvar in extremis l'equilibri precari dels negocis i el patrimoni familiar. Es van acabar per sempre les festes multitudinàries i el malbaratament sistemàtic del futur comú. És per això que em deixo la pell sis dies a la setmana, dotze hores diàries. També ho faig per pagar-los les necessitats i els vicis. És que no regalen res: desintoxicacions, vacances, psicoterapeutes, roba, concerts. …No voldria que em retraiessin una maduresa infeliç! A mi, l'únic que em sabria greu és que per falta de seny vinguessin a casa amb una malaltia d'aquelles brutes, o encara pitjor, amb un bombo. Que no estan les coses per dur criatures al món, així, alegrement. Que em veig a venir que hi deixaria la joventut, a cuidar aquell pobre germanet.

MUNTATGE



Alguna vegada m'ha agafat depressió postvacacional precisament perquè no n'he fet, de vacances, cosa que et fa sentir poc menys que un empestat en els cercles més propers. Sí, aquella gent a qui se li omple la boca de comentaris tòpics i que de ben segur van on van (si és que hi van) perquè toca i no pas perquè els vingui realment de gust. Sempre es pot tenir, però, un as a la màniga.

La platja reclamava la meva atenció. Era el tercer cop que m'hi entrebancava. 


-Verge.-anava recitant jo.-Aigua transparent. Sorra blanca, cocoters i nadius i nadiues servicials. A dos quilòmetres de Manga-Manga… 



-No, Carles, a aquesta distància només hi ha uns penya-segats sense interès. La platja està a dotze quilòmetres. I no és Manga-Manga, sinó Mbanga-Mbanga. Consulta la guia Routard´s cool. 

Eren les vacances més curioses de la meva vida. Curts de pressupost, la Txell i jo havíem decidit anunciar a la colla que empreníem un viatge exòtic i inabastable. Després, al marge d'un parell de llicències eròtiques (no debades érem de vacances, tot i que tancats a casa nostra), la part més dura: memoritzar dades i associar records apòcrifs a les fotografies que havíem pescat amb el Google. I també la morenor UVA casolana, deixar que ens piquessin els mosquits de casa, la ingestió indiscriminada de laxants per assolir l'aspecte demacrat que s'adeia al viatge. Tot plegat perquè ens havia tocat organitzar el primer sopar postvacacional. I jo, pobre de mi, atabalat amb tantes dades reals i tantes anècdotes creades, era incapaç de memoritzar on era la refotuda platja, com carai que es digués. 




-T'imagines, Carles?- em va demanar ella mentre encenia el tercer porret del matí, amb aquell posat que no presagia res de bo.-T'imagines que tanta feina i tant d'estrès perquè tothom s'hagués quedat a casa, perquè fet i fet, com a casa enlloc?

Voldria haver respost, tot i que no venia a tomb, que per als regals ja tenia localitzat un tot a cent molt ètnic que no tancava mai, però vaig fer una caladeta i vaig retornar (mentalment) a la platja. 

-Sorra verge. A dotze quilòmetres de Manga-Manga…...


dissabte, 5 d’abril del 2014

LES AVENTURES DEL BON SOLDAT SVEJK, DE JAROSLAV HASEK

Feliços els pobres d'esperit perquè...bé, ja ho sabeu. Què els deparà, però, el sermó de la muntanya als senzillament ximples? El bon súbdit Svejik, indignat com qualsevol patriota de l'olla podrida austro - hongaresa davant el magnicidi de Sarajevo (tot just ara fa un segle) es converteix en el bon soldat Svejk. I l'oxímoron és cert.
Conegut és el punyent joc de paraules d'Unamuno, és més fàcil militaritzar un civil que civilitzar un militar. El gras Svejk, de ben segur onanista, unamunista sense saber-ho, jura obeir les ordres dels seus llustrosos oficials fins a l'última conseqüència. I tanta determinació desesperarà sergents moraus , tinents tirolesos, potser algun gris caporal austríac de bigoti a l'estil Chaplin ... Sempre ens quedarà el dubte, al llarg dels centenars de pagines d'aquesta particularíssima Anàbasi, de si el txec borratxo i bonàs és imbècil o només ho fa veure. I veient-lo en acció, convertit en un entranyable paladí de l'escaqueig , tal vegada en l'arquetip de la ganduleria simpàtica ens envaeix la nostàlgia. Si us plau , recordeu la vostra mili amb afecte, malgrat tot, abans que es converteixi en un concepte tan de començaments del segle passat com l'Imperi austro-hongarès i el mirinyac .