dissabte, 29 de març del 2014

PIGMALIÓ



Què devia dir Freud dels creadors? No ho sé i amb la que està caient no crec que em vingui de gust llegir-ne les obres completes. Pintors, escriptors, escultors deuen tenir un punt de narcisisme: l'obra com a apèndix d'un mateix. 
Ara bé, d'aquí a penjar-se de la pròpia creació! El doctor Frankenstein va tenir raó de sortir corrents. My fair lady no és més que una falsa esperança de redempció.

No sé què m'ha agafat que fa dies que no menjo, que no dormo ni sé qui sóc. Permanentment fora de lloc, havia de ser la senyora Carlota, la dona de fer feines, tot bonhomia, qui l'ha encertada de ple quan, picant l'ullet, m'ha dit: 


-Ai, senyoret, senyoret, que us heu enamorat. L'enhorabona! Ja n'hi ha prou de quedar-se tancat a l'estudi, no l'enamorareu pas, la noieta. Segur que algú sospira ara mateix per vós. O dic mentida?

La noieta és com ella anomena l'obra mestra a què m'he abocat nit i dia des de fa gairebé nou mesos: un bust de dona ciclopi, de corbes acollidores tot i que, ai las, sense cap. I aquest és el meu mal: com una maledicció, només conec el seu tacte, la seva tebior, l'olor del material amb què l'he feta, que impregna l'estudi i m'omple els narius d'un únic impuls. És l'amor, un amor inaudit però tangible.

Per això m'he decidit: aquest mateix vespre, que fa nous mesos que la vaig concebre, li desvelaré els meus sentiments. Ja deu ser conscient que he renunciat a tot per crear-la del no res. Només espero que hi hagi alguna divinitat pagana amb competències en la matèria que m'ajudi a traduir-ho tot plegat al llenguatge del tacte.

Però ben mirat, ara que hi penso, ella ja ha cedit a satisfer la meva passió. No em pregunteu com he arribat a aquesta conclusió, però ho sé. I em fa vertigen. 

La nostra relació, estimada, pateix d'un desequilibri...mmm...diguem-ne estructural. Val més que ho deixem aquí, abans que ens féssim mal: no voldria trencar-te el cor. A més, ets jove i segur que pots refer la teva vida. En el fons, el meu insomni és per algú altre: la senyora Carlota. Vet aquí el que li diré.

diumenge, 23 de març del 2014

EXERCICIS D'ESTIL, DE RAYMOND QUENEAU


El stylos era el punxó amb què els escolars de l'Antiguitat clàssica s'ensinistraven en l'escriptura. 
D' humil estri d'aprenentatge va passar a referir-se al tret que individualitza un escriptor: per això es parla d'estil Proust, estil Borges, estil Monzó, etcètera .

Entre totes dues accepcions del terme hi ha un abisme i Queneau el franqueja 99 vegades, potser amb les mans a les butxaques i xiulant un vals musette. El doctor (per allò de docte) Queneau repeteix una anècdota bàsica (però no low cost) tres vegades trenta-tres vegades. En cadascuna d'elles creiem estar davant un autor diferent: llatinitzant o postmodern, de barriada o decadent, prosaic o líric, racional o sonat, però sovint hilarant. Ja pot riure-se'n vostè de les personalitats múltiples: Queneau n'assumeix , santa bogeria , més de les que vós i jo podríem imaginar després de buidar, pap avall, una ampolla de pastis .

I per tirar-li més llenya al foc, atreviu-vos a jugar al joc de les diferències: no hi ha dues traduccions que s'assemblin. Maleïts traductors! Poliedrisme pur i dur com a antídot davant el pensament únic, els autors d'una sola frase i els actors d'una sola ganyota.

dimarts, 18 de març del 2014

DILEMA


Tal vegada la llibertat ens faci desgraciats. Però els cretins que cridaven ¡Vivan las caenas! reclamant el retorn de Ferran VII haurien merescut alguna cosa més que una escopinada damunt la seva closca pelada.
Robert Johnson, ho diu la llegenda, va aprendre a tocar la guitarra gràcies a un paio amb barbeta que se li va aparèixer en una cruïlla. Bé que s'ho devia cobrar, posem per cas, a canvi de l'ànima. Però si en Johnson hagués mort cirròtic quaranta anys més tard al seu porxo miserable, encara ballaríem al so de l'infame acordió. Eeecs!


Ara que ho hem deixat amb la Cris puc fer el que em vingui de gust. No hi ha res com aquesta sensació de llibertat, que consisteix bàsicament a acumular porqueria per tots els racons del que havia estat casa nostra. Amb el pas dels dies també he descobert com és de meravellós viure sense horaris ni concessions a l'estètica o la lògica.


Doncs no, és mentida. Fa dies que no és divertit deixar-se créixer la barba, adonar-se cada cinc segons que de debò se n'ha anat, mirar la pantalleta del conteStador per veure que no ha trucat ni tan sols quan he anat al súper.



M'he dutxat per avorriment més que no pas per higiene: d'alguna manera penso que la brutícia forma una capa que em protegeix del dolor. Menjar entrepans de pa de motllo, fullejar revistes, posar la tele, mirar el correu electrònic i fumar són les etapes necessàries dels meus dies i nits, tot i que de vegades en canvio l'ordre i la freqüència. Tot plegat són excuses dilatòries per no poder passar pàgina. Un dia és igual al següent i no m'agrada.



Hi ha un missatge al contestador. En Manu, que avui fa anys. Em proposa que sortim a sopar. I després de cacera, afegeix parlant en cursiva, si això és possible. Com abans de, me'n recordo ? Esclar que me'n recordo, no fa pas tant. Que li truqui, que no accepta un no, que ja prou de fotre el pena, etcètera.



Si la Cris fos amb mi acceptaria. Ella entenia que estar junts volia dir de vegades exactament el contrari. Sovint era jo mateix qui li encarregava la pizza a domicili i li llogava una comedieta absurda per endolcir l'espera. Tot plegat per trobar-me-la adormida al sofà davant de la pantalla oblidada. Per descomptat que la cacera amb en Manu havia quedat en un safari ocular d'èxit assegurat, perquè jo sabia del cert que només dormiria amb la Cris.



Si ara accepto sortir amb en Manu la certesa s'haurà esvaït abans de començar. Insistirà a passejar-me per racons que només ell coneix, amb tot de ties espectaculars i simpatiquíssimes. Jo duré tota la nit un cartell al front que diu ei, m'acaben d'abandonar, mereixo que em compadiu o que directament em foteu una puntada al cul. Estic convençut que al restaurant coincidirem amb dues noies que seuran a la taula del costat. Què t'hi jugues que són lesbianes? proclamarà en Manu amb naturalitat mentre m'omple la copa. I la rosseta prendrà la iniciativa de marcar amb saliva un rastre efímer damunt del coll de l'amiga, que ens mirarà divertida i desafiant. Compartirem postres i cava amb elles i com a bons heterosexuals la nit acabarà segons un guió preestablert. Llastima que de matinada ens atraquin, que a l'endemà em llevi amb el gland irritat i que en Manu em deixi un missatge injuriós al contestador.

Però si no li torno la trucada, què m'espera? Una vetllada grisa de debat transcendent al canal 33 i una sopa de sobre. La nostàlgia em farà recuperar l'àlbum de fotos que la Cris s'ha descuidat. Quines presses per passar pàgina! I jo, per ofegar els plors, posaré música. Me cuesta tanto olvidarte sonarà tòpicament un cop i un altre fins que la bruixa de la veïna truqui per retreure-m'ho. No és perquè sigui tard, és que a ella també l'acaba d'abandonar el nòvio. Segur que se'ns escaparà una mirada tendra espontània i incontrolable i acabarem al llit. Plorarem junts de felicitat. El dubte serà si ella s'instal·larà a casa o si jo al seu pis. Riurem abans de jugar-nos-ho a cara o creu. Fos en negre. Fi.



Doncs no. Ni truco a en Manu ni em quedo a casa: hi ha mil matisos de gris. Opto per fugir cap endavant. Sona el telèfon: és en Manu, que no sap que avui no sucarà ni s'enfadarà amb mi. M'afaito, em dutxo, em vesteixo, em perfumo mentre de fons hi ha el murmuri dels seus arguments que apel·len a la dignitat. Decididament me l'empasso, la dignitat, compro un pom de flors ostentós, vorejant el ridícul, i vaig a pidolar una estoneta d'atenció a la Cris. Sé del cert, però, que no és a ca l'amiga que l'havia acollit després de separar-nos, perquè acaba de conèixer un noi meravellós, ho han tingut molt clar des de bon principi i se n'han anat a viure a l'altra punta del país. 

dissabte, 15 de març del 2014

CANDIDE, DE VOLTAIRE


"Candidus" era per als romans el blanc brillant, "candent", del ferro roent. I els "candidats" eren, noblesse oblige, els pretendents a càrrecs públics, caracteritzats per la blancor física i moral del vestit i per tant, del seu portador. Per un desplaçament semàntic, el terme "càndid" s'identifica amb la idea d'ingenuïtat, ratllant de vegades amb l'estupidesa. Ignorem si el corrosiu Voltaire tenia en ment aquestes associacions conceptuals quan ens va llegar aquesta monumental novel·leta.

Candide és un noi impressionable , mal·leable, convençut de viure "en el millor dels mons possibles ", només perquè així li ho ha inculcat el seu mestre, l'irreductible Pangloss. Tots dos viuen plàcidament com a subordinats a la cort d'un noble alemany. El jove s'enamora de la filla del seu senyor, la bella Cunegunda. Quan això transcendeix, el fan fora literalment a puntades de peu al cul, i aquesta serà la primera vegada en aquesta història que els glutis constaten la maldat del món. Amb tot , malgrat l'atzarosa vida que l'espera , plena de violència absurda i de retrobaments arreu del planeta i dels seus conflictes, res no farà baixar del burro al noi.

Assistim amb un somriure (glaçat per l'horror) a matances hiperbòliques , a actes de fe de menjaciris histriònics, a viatges transoceànics i fins i tot a la pèrdua de natges. Potser és allà on resideixi la candidesa ...

Només el món sembla adquirir sentit quan ens trobem, crec que per primera vegada en la història de la ficció novel·lística, al fabulós Eldorado , on l'or té el valor de les escombraries .

El somriure, ja curat d'espant, reapareix en els compassos finals allegro vivace , en una pirueta tan increïble i inversemblant com tres quartes parts del tot. És quan el tòtil Candide, enze entre els enzes, l'encerta de ple amb una afirmació de la qual hauríem de prendre bona nota, tan vigent com és.


No és gens estrany que el vell amic Voltaire tingués fama de perillosíssim per a l'ortodòxia, per als bons costums i per a la sana (i ignorant) obediència preconitzada pels del "fes el que jo dic i no el que jo faig".

dimecres, 12 de març del 2014

SI ÉS QUE SONA IGUAL, ESCOLTA



Sembla que a l'estiu tot s'hi val. El decòrum més mínim agonitza. Bermudes per a varicosos, hits monocords, tapes ràncies en terrasses de gom a gom, bosses d'escombraries negligides: l'agressió als sentits és constant! I si es consolida el canvi climàtic?
Les retallades en educació són una altra (lenta) agonia. Ja ens ho anirem trobant.

El panxarrut miop i fumador de Ducados aguantava estoicament la verticalitat del sol del migdia a pet d'ones. Una única concessió a la supervivència: cobert de vellut negre, amb una corbata de llacet que l'ofegava, només es permetia els peus descalços dins l'aigua intermitent. Banyistes, fondistes i estraperlistes varis se'l miraven sense contenir el riure cruel. Però ell, allà, palplantat, aliè al top less desacomplexat de matrones menopàusiques i als acords edulcorats i estridents dels xiringuitos, fonent-se com un gelat. Què l'havia dut a aquella posició? Res no permetia albirar-ho rere les lents que s'enfosquien al sol despietat. Hi havia qui, tot interpretant un somriure enigmàtic, es decantava per l'evocació d'una infància llunyana i feliç, d'estrelles de mar i de barrets de palla. Però no va haver-hi temps ni tan sols espai per a més conjectures. El cor, aventurem que castigat pel menjar insà, pel tabac negre nacional o per les preocupacions insolubles, va acabar dient “pues hasta aquí hemos llegao, jefe”. L'endemà, el becari de torn va redactar un breu intitulat “Amor a la platja” quan volia haver dit “Ha mort a la platja”. La culpa? De cap manera l'escolaritat deficient. El corrector ortogràfic de l'ordinador!

dissabte, 8 de març del 2014

ENLLUERNAMENT


Mai m'ha agradat el circ. De petit els pares només m'hi van dur una vegada. Circo Ruso, prometien els cartells arreu de la ciutat. Vaig accedir a anar-hi il·lusionat, esperant veure actuar els cors i danses de l'exèrcit, tal vegada una columna de voluntariosos cosacs. Res d'això: amb prou feines un lleó afamat i avorrit. I pallassos terrorífics. Per acabar-ho d'adobar, d'adolescent vaig veure Freaks, de Tod Browning.
Res brillant. Que no m'hi esperin, ni com a espontani ni com a espectador. Deixem-ho aquí.

Feia molts anys que el circ no s’aturava a la polsegosa ciutat de províncies. Un noi de cor inquiet segueix bocabadat les evolucions de la bonica trapezista. En el moment més ardu, que es reconeix pel repicar inquietant de tambors i l’ai contingut del públic, la trapezista sembla oferir-li a ell, sí, precisament a ell, un triple salt mortal. I ho interpreta com un senyal inequívoc que cal canviar de vida: abans que acabi la pirueta llarguíssima se n’enamora. Amb les evolucions de forçuts, nans, genets i malabaristes el noi s’acaba de convèncer que ha topat amb un món fantàstic i canviant. Un repte per al seu ànim assedegat d’aventura. Encara més: enmig de les rèpliques aparentment enginyoses i hilarants dels pallassos, ell intueix un sistema lògic i ètic perfectament travat. I en acabar la funció, sense dir adéu als seus, s’amaga en un barril de pomes i s’adorm feliç, a l’espera d’oferir-se a la seva nova família. Somia que aixeca pesos inversemblants, que munta a cavall amb elegància, que fa riure petits i grans encara que la pena li comprimeixi el cor. I que l’amor tot just descobert li donaria ales per superar la falta de tècnica. Quan es desperta no dóna crèdit al que veu. Abans d’entrar en una nova ciutat, tan ensopida i somorta com la que acaben d’abandonar, els artistes, professionals d’una peça, bescanvien papers. I la seva estimada es calça unes botes descomunals i assaja a crits unes rèpliques que, al cap i a la fi, tampoc no responen als dubtes que tots tenim.