dissabte, 15 de març del 2014

CANDIDE, DE VOLTAIRE


"Candidus" era per als romans el blanc brillant, "candent", del ferro roent. I els "candidats" eren, noblesse oblige, els pretendents a càrrecs públics, caracteritzats per la blancor física i moral del vestit i per tant, del seu portador. Per un desplaçament semàntic, el terme "càndid" s'identifica amb la idea d'ingenuïtat, ratllant de vegades amb l'estupidesa. Ignorem si el corrosiu Voltaire tenia en ment aquestes associacions conceptuals quan ens va llegar aquesta monumental novel·leta.

Candide és un noi impressionable , mal·leable, convençut de viure "en el millor dels mons possibles ", només perquè així li ho ha inculcat el seu mestre, l'irreductible Pangloss. Tots dos viuen plàcidament com a subordinats a la cort d'un noble alemany. El jove s'enamora de la filla del seu senyor, la bella Cunegunda. Quan això transcendeix, el fan fora literalment a puntades de peu al cul, i aquesta serà la primera vegada en aquesta història que els glutis constaten la maldat del món. Amb tot , malgrat l'atzarosa vida que l'espera , plena de violència absurda i de retrobaments arreu del planeta i dels seus conflictes, res no farà baixar del burro al noi.

Assistim amb un somriure (glaçat per l'horror) a matances hiperbòliques , a actes de fe de menjaciris histriònics, a viatges transoceànics i fins i tot a la pèrdua de natges. Potser és allà on resideixi la candidesa ...

Només el món sembla adquirir sentit quan ens trobem, crec que per primera vegada en la història de la ficció novel·lística, al fabulós Eldorado , on l'or té el valor de les escombraries .

El somriure, ja curat d'espant, reapareix en els compassos finals allegro vivace , en una pirueta tan increïble i inversemblant com tres quartes parts del tot. És quan el tòtil Candide, enze entre els enzes, l'encerta de ple amb una afirmació de la qual hauríem de prendre bona nota, tan vigent com és.


No és gens estrany que el vell amic Voltaire tingués fama de perillosíssim per a l'ortodòxia, per als bons costums i per a la sana (i ignorant) obediència preconitzada pels del "fes el que jo dic i no el que jo faig".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada