Sembla que a l'estiu tot s'hi val. El decòrum més mínim agonitza. Bermudes per a varicosos, hits monocords, tapes ràncies en terrasses de gom a gom, bosses d'escombraries negligides: l'agressió als sentits és constant! I si es consolida el canvi climàtic?
Les retallades en educació són una altra (lenta) agonia. Ja ens ho anirem trobant.
El panxarrut miop i fumador de Ducados aguantava estoicament la verticalitat del sol del migdia a pet d'ones. Una única concessió a la supervivència: cobert de vellut negre, amb una corbata de llacet que l'ofegava, només es permetia els peus descalços dins l'aigua intermitent. Banyistes, fondistes i estraperlistes varis se'l miraven sense contenir el riure cruel. Però ell, allà, palplantat, aliè al top less desacomplexat de matrones menopàusiques i als acords edulcorats i estridents dels xiringuitos, fonent-se com un gelat. Què l'havia dut a aquella posició? Res no permetia albirar-ho rere les lents que s'enfosquien al sol despietat. Hi havia qui, tot interpretant un somriure enigmàtic, es decantava per l'evocació d'una infància llunyana i feliç, d'estrelles de mar i de barrets de palla. Però no va haver-hi temps ni tan sols espai per a més conjectures. El cor, aventurem que castigat pel menjar insà, pel tabac negre nacional o per les preocupacions insolubles, va acabar dient “pues hasta aquí hemos llegao, jefe”. L'endemà, el becari de torn va redactar un breu intitulat “Amor a la platja” quan volia haver dit “Ha mort a la platja”. La culpa? De cap manera l'escolaritat deficient. El corrector ortogràfic de l'ordinador!
Les retallades en educació són una altra (lenta) agonia. Ja ens ho anirem trobant.
El panxarrut miop i fumador de Ducados aguantava estoicament la verticalitat del sol del migdia a pet d'ones. Una única concessió a la supervivència: cobert de vellut negre, amb una corbata de llacet que l'ofegava, només es permetia els peus descalços dins l'aigua intermitent. Banyistes, fondistes i estraperlistes varis se'l miraven sense contenir el riure cruel. Però ell, allà, palplantat, aliè al top less desacomplexat de matrones menopàusiques i als acords edulcorats i estridents dels xiringuitos, fonent-se com un gelat. Què l'havia dut a aquella posició? Res no permetia albirar-ho rere les lents que s'enfosquien al sol despietat. Hi havia qui, tot interpretant un somriure enigmàtic, es decantava per l'evocació d'una infància llunyana i feliç, d'estrelles de mar i de barrets de palla. Però no va haver-hi temps ni tan sols espai per a més conjectures. El cor, aventurem que castigat pel menjar insà, pel tabac negre nacional o per les preocupacions insolubles, va acabar dient “pues hasta aquí hemos llegao, jefe”. L'endemà, el becari de torn va redactar un breu intitulat “Amor a la platja” quan volia haver dit “Ha mort a la platja”. La culpa? De cap manera l'escolaritat deficient. El corrector ortogràfic de l'ordinador!

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada