Mai m'ha agradat el circ. De petit els pares només m'hi van dur una vegada. Circo Ruso, prometien els cartells arreu de la ciutat. Vaig accedir a anar-hi il·lusionat, esperant veure actuar els cors i danses de l'exèrcit, tal vegada una columna de voluntariosos cosacs. Res d'això: amb prou feines un lleó afamat i avorrit. I pallassos terrorífics. Per acabar-ho d'adobar, d'adolescent vaig veure Freaks, de Tod Browning.
Res brillant. Que no m'hi esperin, ni com a espontani ni com a espectador. Deixem-ho aquí.
Feia molts anys que el circ no s’aturava a la polsegosa ciutat de províncies. Un noi de cor inquiet segueix bocabadat les evolucions de la bonica trapezista. En el moment més ardu, que es reconeix pel repicar inquietant de tambors i l’ai contingut del públic, la trapezista sembla oferir-li a ell, sí, precisament a ell, un triple salt mortal. I ho interpreta com un senyal inequívoc que cal canviar de vida: abans que acabi la pirueta llarguíssima se n’enamora. Amb les evolucions de forçuts, nans, genets i malabaristes el noi s’acaba de convèncer que ha topat amb un món fantàstic i canviant. Un repte per al seu ànim assedegat d’aventura. Encara més: enmig de les rèpliques aparentment enginyoses i hilarants dels pallassos, ell intueix un sistema lògic i ètic perfectament travat. I en acabar la funció, sense dir adéu als seus, s’amaga en un barril de pomes i s’adorm feliç, a l’espera d’oferir-se a la seva nova família. Somia que aixeca pesos inversemblants, que munta a cavall amb elegància, que fa riure petits i grans encara que la pena li comprimeixi el cor. I que l’amor tot just descobert li donaria ales per superar la falta de tècnica. Quan es desperta no dóna crèdit al que veu. Abans d’entrar en una nova ciutat, tan ensopida i somorta com la que acaben d’abandonar, els artistes, professionals d’una peça, bescanvien papers. I la seva estimada es calça unes botes descomunals i assaja a crits unes rèpliques que, al cap i a la fi, tampoc no responen als dubtes que tots tenim.
Res brillant. Que no m'hi esperin, ni com a espontani ni com a espectador. Deixem-ho aquí.
Feia molts anys que el circ no s’aturava a la polsegosa ciutat de províncies. Un noi de cor inquiet segueix bocabadat les evolucions de la bonica trapezista. En el moment més ardu, que es reconeix pel repicar inquietant de tambors i l’ai contingut del públic, la trapezista sembla oferir-li a ell, sí, precisament a ell, un triple salt mortal. I ho interpreta com un senyal inequívoc que cal canviar de vida: abans que acabi la pirueta llarguíssima se n’enamora. Amb les evolucions de forçuts, nans, genets i malabaristes el noi s’acaba de convèncer que ha topat amb un món fantàstic i canviant. Un repte per al seu ànim assedegat d’aventura. Encara més: enmig de les rèpliques aparentment enginyoses i hilarants dels pallassos, ell intueix un sistema lògic i ètic perfectament travat. I en acabar la funció, sense dir adéu als seus, s’amaga en un barril de pomes i s’adorm feliç, a l’espera d’oferir-se a la seva nova família. Somia que aixeca pesos inversemblants, que munta a cavall amb elegància, que fa riure petits i grans encara que la pena li comprimeixi el cor. I que l’amor tot just descobert li donaria ales per superar la falta de tècnica. Quan es desperta no dóna crèdit al que veu. Abans d’entrar en una nova ciutat, tan ensopida i somorta com la que acaben d’abandonar, els artistes, professionals d’una peça, bescanvien papers. I la seva estimada es calça unes botes descomunals i assaja a crits unes rèpliques que, al cap i a la fi, tampoc no responen als dubtes que tots tenim.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada