diumenge, 13 d’abril del 2014

SENY


File:Blue candles on birthday cake.jpg
Que fàcil que és criticar la joventut hedonista que només pensa a passar-s'ho bé. Que fàcil i que simplista. Per sort sempre hi haurà emprenedors tossuts capaços de tirar del carro. Encara que els adults, en la nostra deixadesa abúlica, ens neguem a assumir responsabilitats.

Des que vaig fer els divuit vaig haver d'assumir resignat que els pares no deixarien mai d'avergonyir-me. Damunt del llit havien dipositat la xupa de cuir que havia somiat abans de l'esclat hormonal de la primera adolescència. El pare va irrompre a l'habitació i repetint voilà a tort i a dret em mostrava com li quedava la que s'havia comprat per a ell. I també lluïa els tatuatges i els pírcings diversos amb què guarnia un cos avesat a dècades de gimnàs i àpats equilibrats. Espera quan vegis les tetes que s'ha posat la meva nòvia. Està més bona que la mare. A que mola? En comptes del pastís d'aniversari els pares es van encaparrar a compartir un peta de sis papers, pastilletes de colors i sensacions polièdriques i uns solquets de pólvores nasals. Va ser inútil al·legar que fins aleshores només havia tastat la cervesa. Òstia, tu, un pureta, repetien entre esclats de riure anàrquics i immotivats de politoxicòman. Que consti que tot això ho fem per tu, va aconseguir pronunciar el pare d'una tirada mentre el ficava al seu llit. Oi que no ens separarem mai, tío bueno? va demanar la mare davant la seva habitació, instants abans d'anar-se'n al llit amb qui creia que era el meu millor amic.


Malgrat tot vaig aconseguir salvar in extremis l'equilibri precari dels negocis i el patrimoni familiar. Es van acabar per sempre les festes multitudinàries i el malbaratament sistemàtic del futur comú. És per això que em deixo la pell sis dies a la setmana, dotze hores diàries. També ho faig per pagar-los les necessitats i els vicis. És que no regalen res: desintoxicacions, vacances, psicoterapeutes, roba, concerts. …No voldria que em retraiessin una maduresa infeliç! A mi, l'únic que em sabria greu és que per falta de seny vinguessin a casa amb una malaltia d'aquelles brutes, o encara pitjor, amb un bombo. Que no estan les coses per dur criatures al món, així, alegrement. Que em veig a venir que hi deixaria la joventut, a cuidar aquell pobre germanet.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada